Tens la joia amagada a les muntanyes i als rius, tens la pau de les estrelles i el silenci del sol.
Els ocells que tu empares m'ho han dit...

dijous, 9 de gener del 2014

EL PRIMER ESTIU DE LES COLÒNIES DE PINETA


Escrit que pertany al llibre de records publicat per la celebració dels 25 anys de CJT.

El primer estiu de les colònies de Pineta (records de joventut)
               Esteve Pujol i Pons, fundador i antic director de torn.

Val a dir que el rebost del seminari escolapi d'Albelda de Iregua (és a la Rioja, eh?, això d'Albelda) necessitava una bona emblanquinada. Un grup de seminaristes vam aprofitar (o ens van fer aprofitar, perquè érem fills d'obediència!) uns quants dies de les vacances d'estiu per fer-li una rentada de cara. Mentre pintàvem les parets ens va arribar la notícia que un jove escolapi català s'havia estimbat al Pirineu tot practicant l'escalada per les geleres del Mont Perdut. La nova ens va impressionar; vam continuar parlant-ne mentre emblanquinàvem parets... i de rebot les sotanes velles que dúiem. El P. Jordi Turull ens havia deixat. Havia fet el cim etern. 
Data: estiu del 1963.

A l'estiu següent, vam iniciar la nova fórmula de les vacances seminarístiques: el P.Joan Trenchs, provincial de Catalunya, va convèncer no sé com el P. Delegat General, de Madrid, que deixés anar els estudiants de teologia (catalans i no catalans) a fer de monitors d'una estrenada casa de Colònies de Vacances a la Vall de Pineta, sobre la vila de Bielsa. Allò era com un somni! 
Data: estiu del 1964.

Ningú no ens va preparar per ser monitors, ningú. Sort del P. Lluís Martín, sort. Ell sí que en sabia, de portar colònies de vacances: és que s'havia titulat a França en aquests afers; a França sempre han estat molt avançats en això de distreure criatures a l'estiu. El Lluís en sabia un niu, de tècniques, i tenia recursos per a tot. Els directors de Pineta que el vam succeir vam viure molts anys de les seves idees; potser encara en viuen els d'ara, vés a saber!

Els seminaristes (no ens desviem del fil) vam fer tres torns (igual que els nois, és clar); els del meu curs ja no érem a Albelda de Iregua, ens havíem traslladat a la levítica (llavors) i universitària (sempre) Salamanca; anàvem i tornàvem de Pineta amb autocar, o sigui, travessàvem tota la península. Però, fillets, Pineta no era com ara, no; ja us ho asseguro que no. Heu de pensar, d'antuvi, que l'autocar ens va deixar (era al vespre) al començament de la desviació de la carretera (???) que menava des d'un tros més amunt d'Escalona cap a Bielsa, des d'allà on es deixa el riu. I au!, nanos, que el conductor no es va veure amb cor de continuar. Agafem tot el fato i... amunt a peu. Vam arribar negra nit a Bielsa; i amunt, que encara faltava un bon tros de camí de rocs per arribar al Sanatorio. Mare de Déu, i quina aventura!; vam arribar ben escaldats. I això que jo hi vaig anar en el segon torn i ja n'havíem sentit alguna cosa; els qui havien inaugurat la Casa estaven de tornada de tot (Jordi Trepat, oi que tu vas ser del primer torn?). L'endemà se n'anaven ells i restàvem nosaltres. I l'endemà passat (em sembla que no m'equivoco) ja arribava el segon torn de criatures des de Catalunya.

En un dia ens van fer monitors! I no només monitors, no: a mi ja em van fer responsable de pis. El Lluís Martín era el capitost general i responsable del pis dels grans (el de dalt), el Josep-Maria Torrents era el responsable dels mitjans (pis del mig) i el qui escriu n'era dels petits (pis de baix, evident). Dormíem tots tres junts en una habitació (encara us diria quina i us ho dic: la del replà del pis del mig). Era com un privilegi del Consell de direcció. Els altres monitors-seminaristes dormien amb els seus monitats; em sembla que cada monitor s'encarregava de dues habitacions o potser d'una de sola (és que amb l'edat es perd molt i jo ja em començo a fer gran...). 

Bé, però els qui coneixeu Pineta no us feu il·lusions, eh? Que la Pineta d'ara no té res a veure amb la Pineta inicial. Res de Parador, res de carretera (ja ho he dit, un camí de rocs), res de cotxes amunt i avall; d'obres, les imprescindibles per engegar; un menjador a cada pis, a la sala d'entrada (calia pujar-hi el menjar amb el muntacàrregues; i el muntacàrregues calia parar-lo a ull a fi que coincidís amb el nivell del pis, perquè, si no, el carro on portàvem les soperes es trabucava a causa del desnivell; i quan el muntacàrregues s'escalfava deia prou i de vegades sense escalfar-se també!).

Sort del Lluís Martín, sort. Però, ai las!, al Lluís, a mig segon torn, li va agafar un atac de pedra al ronyó (amb tanta roca que ens envoltava, no li podia pas agafar de res més) i, au!, ja ens tens el Josep-Maria i a mi fent de directors in totum. Ja vam començar a viure de l'herència del Lluís. (El Josep-Maria tenia també un títol francès, però no era un títol tan gros com el del Lluís; jo no el tenia ni petit; el que tenia petit era el cor). 

I vinga dia de les disfresses i dia de la fira i dia de l'olimpíada (això ja era premonitori del '92), i vinga pas de l'equador, i vinga pedra negra, pedra blanca, pedra de plata i pedra d'or, i vinga ¡¡¡Colonia, siempre: UNIDA!!! , i focs de camp, i pujada a Marboré, i jocs de nit a l'altre cantó del riu (la gelor del riu és de les poques coses que no han canviat gens), i vinga tones i tones de bona voluntat i d'entusiasme. I al matí, per despertar la quitxalla, l'Ara sortiu fora la tenda! de la Coral Sant Jordi (i cap a la Font de la Pera a rentar-se!) i al vespre, per dir prou, El Silencio amb la trompeta de Roy Etzel: eren uns dels molts ritus de Pineta. N'hi havia molts, de ritus. I anirien passant de generació en generació; potser encara en queden d'aquells temps primigenis, no ho sé.

I ens en tornàvem al seminari contents, oxigenats, satisfets d'haver fet una cosa molt bonica. I d'altres estius hi vam tornar. Les coses van anar canviant in melius. Una mica després, acabada la carrera, vaig tenir el goig d'anar a dirigir la colònia durant dos o tres estius (només un torn) durant el rectorat del P. Joan Farràs (quants records meravellosos, oi Joan?); fins i tot l'home (no el P.Farràs sinó el Neil Armstrong), o sigui l'Home, va posar el peu a la Lluna mentre jo dirigia un torn (haig de confessar humilment que cada vespre acabava tan cansat que vaig renunciar a veure a la televisió aquella proesa en directe; l'endemà els qui la van veure ja me la van explicar; d'aquell poc interès per un fet tan gran, me n'he penedit una mica tota la vida, però ja no ho he pogut arreglar mai).

És allò que diem: ara fa trenta anys i sembla que era ahir. Molt temps més tard hi vaig tornar amb la família i cada racó m'era un munt de records; diria que cada revolt de la carretera, ara ja asfaltada i civilitzada, em deia alguna cosa i em cantava baixet; cada replec de la casa em picava l'ullet. I us hauria situat el campament aragonès del Padre Faci i el dels nois de la Falange, allà a tocar de la Colònia. I la cara inoblidable i la veu nasal de l'alcalde-metge de Bielsa, don Antonio (i com caminava aquella vegada que, a la nit, vam haver de pujar a rescatar uns excursionistes que s'havien estimbat just al costat de la Cua de Cavall, a un li va haver d'injectar un cordial allà mateix, és que havia passat tota la nit inconscient i remullat pels esquitxos del saltant); i la cascada amagada davant per davant de la Colònia (aigua murmuriosa entre un llit de codines que m'havia evocat profundament els texts bíblics i patrístics d'aquella Aigua Viva que somiqueja dins nostre i ens diu Vine cap al Pare!) i aquell bosquet d'avets petits tocant al camí on hauria volgut esdevenir follet i fer-hi estada una temporadeta vivint dins un bolet i viatjant a cavall d'un cargol; i la rústega ermita de la Mare de Déu de Pineta i... qui-sap-les coses més. Munió de records de tantes hores d'esguardar grenys i neus eternes i omplir-me les ninetes d'infants i d'aigua i de maduixes i de boscos i d'il·lusions de jove que encara no he perdut.

1r torn Pineta 1964 (Foto cedida per Josep M. Canet)